Distància

És bo tenir sempre a punt el recurs

d’un mot que empleni el buit de tu, per fer-ne

la pertinent cuirassa que em preservi

del malson de l’enyor i la tristesa.

Aleshores te’m fas present en cada

vers que escric, i quan, sol, me’l repeteixo,

no hi ha distància entre el teu cos i el meu,

units per sempre més en el poema.

Miquel Martí i Pol

Aquests són d'aquells moments en què no saps com reaccionar,llançar-te a l'abisme en un salt mortal, arriscant-ho tot o dedicar-te a esperar, podent així, perdre l'oportunitat de la teva vida. Se't regira l'estómac, et sents incòmoda i alhora feliç.

 Sorgeixen espurnes d’amor i centelleigs en la teua  fragància. I sento que els nostres cors són dues bombes de rellotgeria en ple funcionament i programades per esclatar juntes en un immers desig de goig i passió.

El teu bell rostre es troba davant meu. Els teus cabells onegen en un suau vendaval majestuosament. Estic nerviosa. Et miro als ulls i sent que surem, t'acostes, et murmure, et ruboritzes...

No existeix la distància entre nosaltres, tot és perfecte. Podríem fins i tot arribar a tocar el cel. En el meu cos es fa present la il·lusió d'estar per fi al teu costat. Per un moment arribe a sentir que eres la persona qui mes vull en aquest món, que ets únic, inigualable, preciós… que t'estimo com mai ningú s’ha estimat, que et sento com mai ningú t’ha sentit,que et miro com mai cap parella s'ha mirat.

Em perdo entre la profunditat de la teva mirada, travesse els miralls de la teva ànima i em submergisc en la immensa foscor de la teva pupil·la mentres crec arribar a acariciar-te la veu. El temps s'assossega, els segons es dilaten i les mirades em travessen. Una ràfega del teu interior arriba a mi, congelant el meu cos, deixant-ho inert, incapacitant-lo a reaccionar davant de tal instant. Baixes a poc a poc la mirada fins a la meva boca i ràpidament em mires als ulls. Aproximes lentament, com si d'un somni es tractara, els teus llavis al meu rostre. Tanco els ulls lentament, em deixo portar per el teu aroma, sent la teva presència cada vegada més prop, i més, i més...i llavors quelcom ocorre. Els teus llavis... no arribo a sentir-los. Travesso la teva imatge. La teva figura s'esvaeix a poc a poc, mires les teves mans estranyat. Què succeeix? Mil preguntes em recorren la ment. Crit el teu nom però les paraules se m'entravessen, i tots els intents de conservar la teua presència són en va, perquè finalment desapareixes, sense més. Deixant-me completament absent, desolada, trasbalsada...Estic confusa i atemorida, les gotes de suor descendeixen pel meu rostre a una velocitat vertiginosa. On diables t’has anat? On ets?

Desperte. Òbric els ulls exaltada, el meu subconscient em posa en situació d’un sobresaltat, i veig davant meu el quadern de poemes que estava escrivint per a tu. Les llàgrimes han esborrat els dos últims versos. Ni tan sols m'havia adonat de que estava plorant. Sec el paper, o almenys ho intento, perquè en passar la mà per damunt els versos s'esquincen i alguna cosa en el meu interior s'estremeix, es retorç adolorida i ploro llàgrimes saturades d’agonia.

No sé molt be en què m'he convertit ni que m’està passant. Per evadir la realitat i no afrontar-la m'he immers, inconscientment, en un somni que jo mateixa he anat creant, lletra per lletra, paraula per paraula, vers per vers, poema per poema. Però només he encadenat un enfilall de mentides despietades, que per un moment quasi no aconsegueixo distingir de la realitat.

Intento nadar fins a la superfície amb el meu últim alè, sortir a flor d'aigua. Però no aconsegueixo respirar l'aire que amb tanta ànsia necessito. M'enfonso com qualsevol pedra llançada amb fúria a l’oceà. El meu cor de roca no aconsegueix trobar a ningú que senti com ell. És com si em llançaren al mar, sense importar una altra cosa més que desaparegui, m'enfonsi... m’ofego. La meva mà salvadora no arriba, desespero, i a poc a poc em quedo sense aire. Només escolto els batecs del meu cor, que constants, em recorden la crua realitat: que segueixo viva... i enamorada.

Lucía Berenguer.